|
“En l’obra de Maties hi ha
tres elements fonamentals de la tradició històrica: en primer lloc
espanyola, després europea i, finalment, universal; que conflueixen
en la seva obra.
Si ens centrem en la tradició
espanyola podem veure que Maties pren com a base el cubisme sintètic,
però, és clar, el cubisme sintètic és un moviment pictòric que
desapareix, com a moviment, exactament l’any 1921, tot i que
Picasso continua pintant algun que altre quadre cubista sintètic en
els cinc anys següents. Llavors, tots els pintors que parteixen del
cubisme sintètic no poden tornar a fer el que ja han fet els
precursors, sinó que han de fer-ho d’una manera innovadora i
original, i en els quadres que podreu observar aquí és una mostra
de l’essència de l’organització volumètrica del cubisme sintètic
i res més. És un recull del que fou la seva essència per unir-la
a quelcom més.
La segona característica històrica
de la pintura de Maties és el que en ell hi ha de la inserció en
el fauvisme català, perquè no es pot obviar que si Catalunya ha
expressat la seva pròpia ànima a través de la pintura en el segle
XX ha sigut a través d’un fauvisme, que rep aquest nom perquè la
tendència es va definir amb un terme francès i el fauvisme català
que, tot i tenir la gran varietat cromàtica del fauvisme francès,
és totalment diferent perquè els seus colors són molt estridents,
com una cosa de seny català que els fa menys violents i que, a més
a més, és tan constant de la pintura catalana del nostre segle,
que es troba de la mateixa manera en Sunyer, com en aquell gran geni
de la pintura del segle, quasi tan gran com Vázquez Díaz, que fou
gairebé desconegut fora de Catalunya, Jaume Mercadé, a qui
estimaves molt, per cert.
I resta la tercera característica.
Si la primera, el cubisme, és totalment espanyola i la segona, el
fauvisme, internacional en tot l’àmbit d’occident, però amb
variants molt netes a Argentina i Catalunya, a la resta d’Espanya
no, perquè el fauvisme de Benjamín Palencia tot el que té de
“fauve” és francès, encara que sigui molt espanyol en la seva
temàtica i en la seva expressió.
La tercera és universal. És
el grafisme alat de progeni oriental, i això que els europeus
gairebé mai hem sabut interpretar, que es dóna en la millor
pintura de la Xina, Corea, Japó, Tibet i Nepal. Això, que és una
manera diferent d’ordenar l’espai, més pla que buscant la
tercera dimensió, i, a més a més, amb unes perspectives que poden
ser múltiples, no des d’un sol punt de vista, sinó des de diversos.
Molt pocs pintors europeus l'han captat en l’essencial, i en
Maties Palau Ferré, que fins i tot a vegades pinta amb tinta xinesa,
n'és un dels pocs. És clar, també Matisse, és irrevocable, i
alguns europeus més que ho han fet, fins i tot, a vegades, Sunyer,
però d’una altra manera. Perquè el fonamental en un artista no són les fonts d’on procedeix, sinó com les utilitza i com les
sintetitza per manifestar la seva pròpia ànima i, llavors, amb
artistes que parteixen en l’ordre estilístic de les mateixes
fonts surten obres totalment diferents i, a més a més, com Matisse
i com Maties –essent així són dos “Mat”- creuen en la vida i
que en el món no només hi ha brutícia, sinó que també hi ha bondat
i alegria de viure i que l’home és un ser no decadent que, és veritat, pot caure en el pitjor, però també pot
arribar al millor, ja que continua creient en tot allò, fa amb
aquests elements i amb una perfecció tècnica total en la seva
síntesi,
una pintura al servei de la construcció, i no una pintura
desmitificadora al servei de la destrucció.”
Carlos
Areán
Primer
Premio Internacional de Investigación e Historia del Arte, Buenos
Aires, 1980.
Director
del Museo de Arte Contemporáneo 1974-78.
Fragment
del discurs pronunciat en l’homenatge tributat a Palau Ferré a
Madrid, febrer de 1984.
|
